31/3/10

Madrigal XXV (Dringadissa del nou dia)

Dringadissa del nou dia, desperto i descobreixo
Que fins i tot l'infinit acaba en retrobar-te l'esguard
On trenquen totes les albes on voldria perdre'm
Emmirallant-me en aquest dolç abandó que sols tu esperones.

Piuladissa d'ocells que migren de l'ombra a la llum, he arrossegat
Les cadenes del desconegut pels camins de pols de la tristesa
I allà, al destí, m'atenys, conjurant els fats i la tenebra,
Habitant el cos amb què et lliures a la meua fam secular d'orfe.

Trencadissa de temors que paralitzen, esdevinc feu
En l'hegemonia dels teus llavis de latent encanteri
I abandono els vells territoris consirosos, despullats de prometences,
Per comptar, amb dits fervents, les denes de la teua pell de lluna plena.

Bardissa d'espècies exòtiques, he vetat les hores
De vida en què no reconec per enlloc l'alegria del cos.
I beneiré el clar atzar, amor, que em va teixir estels a l'ànima
Collits de la celístia del teu cor sempre despert.

Desperto i em descobreixo dins del teu ventre de terrissa.

Madrigal XXIV (Física o corpòria)

Quina relativitat cal esperar entre els pits d'una fèmina
Que és irresistible com respirar o moure's o viure simplement?


Com batega la bellesa a les artèries del geni en constatar
Que una petita igualtat capgirarà la percepció de l'Univers?


Quina física segueix el desfici corporal en deixondir-se,
Si les masses varien, s'amplien i es multipliquen els batecs?


Del ventre de la bella estant, burla el savi l'encarcarada
Impostura d'una ciència que es fa vella, amb un posat somrient.


I els ulls d'ella saben com esguardar el món que cau als seus peus,
A la debilitat que mina fins i tot la intel•ligència i el posat més auster.


Potser algun il·lús ha cregut la màgia ofegada als pous de la ciència
fins que ha vist emergir triomfant la deessa que torna l'escèptic creient.

13/3/10

Madrigal XXIII (He sentit la remor de la tarda...)

He sentit la remor de la tarda en cada vértex del meu cos,
Càlida i estranya, lleu com el somni més profund,
Evocant el zumzeig vespertí d'una altra primavera, potser, només potser,
No tan llunyana perquè l'oblit tornara erms els camps de la memòria.

I ara calen records, potser vivències també, per deixondir
Els pensaments de la hivernació, del repòs que pot renéixer
Exultant, vibrant com el sol que travessa les tendres ales
D'una crisàlide adormida que recent ressucita tan clamorosa, tan nua...

Responc les preguntes del temps, deixades a la brisa calmosa,
I obtinc les mels amargament dolces de les passes recorregudes
Amb petges que guarien les ferides de la terra feréstec,
Embriagada pel vol de les frèsies i els narcisos.

Digues-me, hem collit noves aromes, gestes passades,
Combats ja perduts i deliris del batec més dèbil?