skip to main |
skip to sidebar
Capvespres vindran que no sàpiga habitar la fam per abraçar
Amb força tot el que estimo de tu.
Quietuds que moren allà on els dits són el delit
Més fervent per quan la carícia fa ferida afable.
I, entotsolat, el cos esdevé batec dins del teu cor
I s’allunya de mi per a penetrar la virginitat del racó immaculat
Que no coneix la llum de cap sol ni el desig per abrasar-la,
El racó del cor que no has ofert a ningú.
Mirades fondran el gèlid hivern espars que gebra la flor
Nascuda en les margeres del teu corpori esperit.
Solituds sabran quanta distància separa el somni de la realitat
Mentre agonitza la innocència de la felicitat reinventada.
I, desolat, el record busca un buit en la memòria
Per a inundar-lo i colonitzar-lo perpètuament,
Per a omplir de joia aquelles resquícies que semblen ermes
De vida, absents de tendresa, solitàries.
Dies vindran, amor, que la vida repeteixi el teu nom...
Subjectaves amb mi la mansuetud de les hores
Mentre sis perles queien per la gravetat gronxades:
Les quatre, les cinc, fins a deu degotejos
Marcaren la tornada a la nua ciutat desparellada.
Premies tan fort la rosa bategant del cor
Que el trànsit de la sang al teu pols s'aturava
Per gaudir-te encara més,
tímid arquer de sagetes nocturnes.
Avui m'he llevat amb l'estesa absent de la teua superfície
I no he patit, no, que restaven intactes
Les sis perles d'ahir acarades al mar
Precipitades dins nostre amb la pluja i els llamps del capvespre.
Rere la bella carn, amor, anit et vaig veure l'ànima somriure.
Brisa per aturar l'embranzida dels teus llavis
Closos en la música dels núvols callats.
Em cantusseja el cor mentre el golut aliment m'ofereixes,
Com pare, com mare amatent que vigila la seua puixant descendència
I evoca amb orgull la flor nascuda del ventre,
La llet que brollà de la sina de blanc pleniluni.
Mastegues lentament l'amor amb la dolça mirada suspesa
En un temps que el volem detingut, real, nostre,
I tota sorda paraula emet sons per a oferir
Alleujament a la mar, oneig a la roca subtil,
Que acull quedament els bots amb les àvides veles,
Amb la forma promesa del retorn esperat.
Amor amor, espill de mes pròpies mirades vers els teus ulls,
Mastegues de nou, com al començament dels jorns lluny de mi,
I ets ara tan present, tan present i tangible
Que la pell es desborda amb el tacte dels teus dits
I arriba a la riba on la sorra es barreja fins a fondre's
En impulsos que portaran la tempesta pacífica de besar-nos les boques.
Mai cap ull ha pogut presenciar embranzida més tendra...
Ets criatura mitològica que desperta silent a trenc d'alba
Per tenyir de calda vermellor el vel de l'horitzó esclatant
I amb llums de tardor estival que emparin la hiemal
Vernalitat dels teus llavis fets delit de l’espera impacient
De nous solsticis ploguts d'astres on estendre la joia
De retrobar-te amb la lluïssor del dolç esguard matiner.
M’agafes de la mà i em prens del lloc on he sabut que el silenci
És la millor paraula per a no enyorar res ni ningú
Ara que véns amb mi en les petites passes quotidianes,
I cada acció, fútil adés, esdevé mistèric ritual per celebrar-te
Com la foguera que atia la fruïció i la devoció pel sol,
Com la claror que pot despertar de la letargia la carn.
T'he vist al reflex resplendent de l'aigua quieta
Mentre encetaves el maig agafant-lo a mans plenes
En el ram de les mirades ofertes a tot el que t’envolta;
Avui que el cor et parla amb batecs de proximitat
Rius amb els palmells estesos cap a l'immens balcó
De la mar i alenes, ben fort, l'aire aviat compartit.
I encara pregunto: què era jo abans de descobrir-te, amor?
Només amb una paraula a l'atzar, amb un erràtic somriure
Màgicament em capgires i plous com balsàm, amor,
I m’entortolligues al terratrèmol de la teva abraçada
Que és la remor de la mar en tornar a la sorra, a la platja
On desa ara les baules de records i tellerines
Per retornar pletòrica a les simes més profundes.
He sabut aturar la gosadia dels teus llavis amb la pell,
Amb tot el meu cos i conèixer la set i la fam i també
El goig de l'espera plaent de qui sap pagar tota penyora
Per anar al teu encontre i saciar-se en la nodridora saba
Que fa créixer l’arbre de la joia amb la frondositat més excelsa,
Amb la quietud d’assaborir el transcurs dels dies en espera.
Ets també la presència, el caliu de la besada estreta,
Com també estretes són les resquícies que et deixe en l'abraçada,
Aquesta abraçada que fon la carn i els límits de cadascun de nosaltres
I no apaivaga ni minva el foc del delit, i no mor ni agonitza
Perquè reneix amb l'alè de cada esguard, de cada fibra,
Alimentat per la llum que en la teua veu reposa.
On ets, amor, papallona que em sobrevoles quan sóc pètal i estam?
Hem compartit també les hores transides d’hipnòtica tristesa
Amb la mateixa devoció calma que ens ha besat les boques
I ha tastat la saliva que invertim en els camins cap a la llum,
Cap al retorn de tot allò ja viscut que pot sorprendre’ns encara
Com contemplar els núvols penjants amb ulls d’infant
O les fumeres il•lusòries on bullen els misteris de la mar.
Descalço les meves plantes i camino per la platja que vulgui
Acollir-nos amb l’oneig i l’oreig i el baladreig de gavines xiscladores
Que han planat sota nosaltres per anunciar aquesta alba acollidora
Perquè som tu i jo el nou cel, amor meu, on ningú els barra el vol
Ni les sobta amb barreres maldestres contra tota la llibertat que torni
A dibuixar un arc de Sant Martí en l’horitzó que regentin els nostres llavis.
Aviat deixarem enrere el vent del nord amb la tramuntanal temença
Com també la melangia d'hores que l'hivern calm ens vessava altres tardes
Quan la llum feria els ulls massa acostumats a la teva pell, al teu tacte fet
De nous sols àvids de terra on poder sembrar l’esperança de llurs raigs
Amb les llavors tendres renovades per aquests mots que cauen com la pluja
Per renéixer amb les arrels més fermes i profundes de nosaltres.
Amor, has guardat en la teva sina el meu batec junt al teu per parlar-me...
Rutina que remou les entranyes.
I em sé trista perquè les hores
Llisquen en el meu interior i en compto
El degoteig.
Amor, on has guardat el teu cor?
No, no hi ha cel amb qui comparar
L'extensió de les miríades d'esguards
Amb què m'has cobert sota el ras firmament
De l'oblidada solitud sense metgia.
Amor, cap a on has alçat el meu cos?
Record que rastreja els reguitzells.
I sento la pluja que espera la collita
De les teves palmes en la pell que mor
Enmig del vagareig.
Amor, quins senyals em deixes?
Em parlaven de tu els vorals feréstecs,
De les senderes sinuoses dels malucs,
Agermanats amb les corbes de rosada
I amb les gotes de la teua geografia.
Amor, em mussitaràs on és el teu orient?
Potser quan tornis? No tens comparances…
Xiuxiueigs dels ocells, amor, i repeteixen el teu nom
Fet de clarors i de silencis que vull escoltar i admirar
Sota el cel enjoiat de les teues maragdes
Que avui han planat de terra amunt cap al migjorn;
Vine, torna’m a oferir l’esquena i l’ompliré
Amb carícies nascudes de la flama de la necessitat
Que lluu entre els astres esclatants, afamegada
Per un desmai acerb, atiada per la falaç distància.
Em parla el món sencer, amor, de tu, dels teus malucs
Deixats en la meva memòria, i els beso amb els ulls clucs
Assaborint a grapats la seua àcida composició mineral,
El desig enrocat a les temples obsessives,
Obsessió que desemmascaro quan et sé dins meu,
Quan despullo la teva ànima amb aquest conhort que m’habita
I tots aquells éssers que sóc davallen cap a tu,
En una suau pendent que amants ens apregona.
Silencis que m’envolten, amor, i et mostro les paraules
Que pronunciades per tu m’alliberen de la presó
Perquè ets tu qui guarda la clau de la paraula,
La que deia aquell poeta que obri tots els panys,
I jo, il•lús i crèdul, he volgut provar a desafiar
Totes les promeses del destí, tota la sembra
Llaurada a pols amb la fèrtil rella dels dos cossos,
Per celebrar en festa dionisíaca la collita veremada.
Recordes, amor, com els ocells xiuxiuejaven els nostres noms?
He resseguit, amor, els solcs de la set en els llavis
I he rememorat la il•lusió i el desig novament
De retrobar-me als intersticis del teu nord,
Al tou llebeig d'abril que a l'estació ens acaronava,
I el comiat imminent cou les boques que es besen
I les mans busquen l’escalfor del cos aliè tan familiar
Mentre el temps acorda un compàs d'espera que se sap
Irremeiablement dens, inconsolablement llarg.
He respirat, amor, les llums de la mitjatarda
On les lluernes saben que és debades sobrevolar-les
Perquè és màgica deu la teua pell de papallona
En refulgir dia i nit entre els angles de penombra
Que guardes endins de les teves pupil•les plàcides,
Brisa que escriu en el pergamí de la mar el nom que
Desvetlla l'alquímia secreta de la llum vespertina
Per fermar els ulls als dos cossos jaents.
He sabut, amor, els límits d’allò inaccessible,
Allò que cal guardar per si la fragilitat és trencadissa
Per bé que el ferm batec dels cors en la distància
És conjur o tresor contra l'embat de la melangia
I tot racó per explorar porta la càrrega necessària
De sorpresa per a seguir vivint amb la recerca
D'una ànima altra que és al capdavall la pròpia,
La imatge retornada en mirall d'escuma clara.
He cridat, amor, als quatre vents per ser montura
Dels cavalls del sol que fuig per la teva esquena
Fins la corba inoblidable de les cuixes dorments,
I en la vetlla del teu tors oníric de centaure
Que busca la flor de la terra, els pètals que ajuden
A somniar amb el batec retrobat en el camí cap a
La humida molsa herbàcia d'aquesta praderia
Que ets, oh tu, terra promesa d'entre l'escorça erma.
He resseguit, amor, les passes que t’han allunyat...
Reposa, amor, en els braços de la tempesta,
Aquesta tempesta que t’acull i t’ofereix la calma
De les carícies xopes d'impaciència temperada
Per la certesa d'estimar fins a la més ínfima cèl•lula
I creix endins el mirall que et reflecteix la imatge
Més real de tu mateixa, la de l’alegria retrobada.
Torna la claror per desfer el gebre de la pèrdua
Mentre enlairem les mans al cel per celebrar-nos,
Per sentir la presència del sol que guareix les fresques
ferides de la llàgrima, de la paraula i de la quietud; per
la finestra de la nit hem conjurat la tragèdia
I ens regalem bes i joia, el silenci i el somriure.
Vine, amor, acosta’t a la font que brolla del meu batec,
Aquest meu batec que repeteix el teu nom fins a la
Insistència llunyana de les miríades d'estels
Que me'l retornen amb la màgia de la matèria fosca
On saps que el límit de l’infinit es troba i torba
Els nostres sentits desbocats i els nostres dits orfes.
Sí, hem estat burladors de la frontera i l'artifici,
De la distant fantasia o dels ginys del rellotge
I les hores i la realitat no ens despertaran
Enmig del desert de la solitud amb la bufetada
Abrusadora del desig colpint les temples
I el pit, oh amor assedegat de miracles.
I diré: reposa on neix la tempesta; és la meva veu.
El madrigal de la rosa duu avui el teu nom, amor,
Car ets tu ara tota la dolcesa, i el color del ventre
Escampa les meves despulles en besar-te una
I una altra vegada com si s’acabés la vida
Mentre aguaite a la vora insomne del teu pit marí
Per escoltar de nou les campanes del risc i la tendresa,
I davallar al fons del no-res, on trobaré les primeres
Llums per a il•luminar-te la cara al meu recer.
He deixat enrere la fredor de marbre, la duresa
Per travessar-te i arribar-te, pont i port trobat,
Escuma i calma, conhort i silenci, travessia
A la recerca de la fi de la tempesta iniciada,
Calma, alba llum de l'alta matinada
Que ens sorprèn entrelligats en murmuri d'abelles
I et sé dolça dins de l’ambre de les hores i et
Descobreixo en la nuesa pròpia quan desperto.
Com hem posat els noms als nostres ulls cansats,
Regalats per la fèrtil febre de les hores amagades,
I fingiré que l’efímera foscor no em fustiga ja
I somnio que s’ensinistra dins meu el silenci
Arravatat pel revol d'ocellets primerencs,
Criaturetes que refilen la xardor sense tragèdia
Ni temors, que nien endins dels nostres pits,
Esperança de saber quines flaires trobarem.
No ens caldrà la garsa en desplegar les ales:
Som tu i jo les aus tremolosament despertes
Les ferides obertes que llaguen l’extrema
Existència de la multitud, el silenci que crida
I és planura tèbia on estendre els cors adés somorts
Perquè hi ha una saviesa en l'absència de paraules
I allargues els braços cap als límits del cos aliè
I busques i trobes i toques el que desitges i et mou.
Entre la calma i el silenci, desvetlles la nuesa i la xardor.
