skip to main |
skip to sidebar
Llum de vida, amor pur i perenne,
Seràs visible gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te,
Lluerna i aliment en la presència,
En la música que no calla
Amb el soroll de la llunyania
I veu temperada, xiuxiueig a frec del cor en el rencontre.
He escolat els somnis al lloc on la matinada
Esdevé calaix per desar-hi els sentiments dels amants,
La llum encadenada a les baules del teu melic
Creat perquè els dits em puguin subsistir
En la desolació de la resposta
No apresa ni acceptada del silenci
Contra les toves paraules que em dediques.
He collit els mots que has sembrat per a mi
Als bancals misteriosos de l’ànima,
Com fruits esperats sense pregunta,
Regats només amb la certesa líquida
Que estimar-te era l’únic camí
Dibuixat, amor, a la vall de la vida.
Folla i fervent, amb la mà amarada de mi,
Amb el nèctar recol•lectat avui, on les hores són totes teves
Em despulles, em desfulles fins que reste afirmació nua,
Pòrtic de llum que t’acull entre la humitat i els signes.
Enmig de tot allò que t’impregna la vida
De resina vegetal on adherir-m’hi en silenci
I callo i esdevens paraula i parlo i ets el tifó que m’embarga la gola.
T’he desxifrat en el transcurs erràtic dels núvols,
En les petites pedres vora el riu trepitjades
Perquè ets tu el missatge aeri de l’oreneta que torna,
L’oració del vent que cap a migjorn salpa.
Escullera i conhort, sorra i impaciència,
Llebeig suau per al velam del meu esperit,
Et tinc tatuada a la maresma del cor,
On creix el sud per al brancam de l’om.
Arrela’m, fes-me bosc gestat a l’empar de la teua escorça,
Torna’m sal per als manglars dels teus llavis
I la meua saba esdevindrà vigia en vetlla constant dels teus somnis,
Bàlsam aromàtic per a les antigues nafres.
Ferides fondes que guareixen en sentir i escoltar
La teva veu d’aigua escolada de la nívia puresa,
Espill de mi quan s’ajorna el reflex en l’aresta més aguda del moment.
Alleugeriré el llast de mots minerals que et reclamen
Per convocar vers tu les aigües i els reflexos del sol
Sobre el tàlem de les fulles que ets, amor, per al meu repòs igni i jaent.
Guanya’m lentament i fes-te’m necessària i viuràs
Amb la satisfacció de tenir els meus braços al teu recer
I esdevindré aire per a la teva pell estiuenca
Si tu em vols vora teu en alenar oxigen de carícies.
Ofereix-me la llum en la ceguesa, l’aliment en la fam, els teus llavis
Per travessar les arenes més àrides esteses per l’absència
Sublimada en aigua quan tu beus per les escletxes
D’aquest cos meu transmutat en gruta humitejada.
Espeleòleg de la teva pell, esdevinc nounat en descobrir-te primerencs porus on aturar
L’embat dels braços convertits en mars crescudes, molins de vent nobles
I remor de palmeres agitades sota el plom del capvespre
En l’hora intensa on la meua veu esdevé per tu clam i rugit.
Línies badades vers tu per il·lusòriament abastar-te,
Despulles de dolor d’oblit arrencades al viu,
Suor en cambres alienes com coliseus alçades,
Recança de vi, present de circumstància ensorrada.
T’he rememorat ardidament enmig del dol de tenebra,
He aplanat els esglaons de la nit, fins tornar-los promesa veremada,
He baixat a la por entre comiats i pregàries,
I he tret forces del no-res, tan sols per estimar-te.
Em deixe el cor estés, amor, als peus de la muntanya
Vora una llera oculta entre els matolls fragants
Perquè hi passeges a plaer totes les tardes
Quan el sol eco llunyà escoltaràs de mi.
Trepitja ferm, que no em doldrà la teua petja
I si em fa mal, la prendré llavors com a carícia
De creixença, evocació vibrant de fulles relligades
Que fermament basteixen el meu llibre carnal.
Hi ha qui deixa la mar com a penyora
I jo, la viva flamarada muntanyenca.
Recordes quan els teus ulls es van omplir de xiuxiueigs de lluna
Mentre oferies a la meva boca el dolç nèctar delirant de l’Elisi?
Recordes quan modelava entre els meus llavis
La tibantor del teu deler fet d’aigua i terrissa clara?
Recordes quan el repòs entonava melodies apreses durant l’alliberació
Del cos captiu, tot just abandonat al mossec més tendre
I un raig desprès ens visitava amb els corpuscles de les albes paraules descobertes?:
Rèiem llavors desvetllant els secrets de l’epidermis, enlairades les ànimes de llibèrrima joia.
Recordes quan l’atmosfera se sadollava amb la flaire de la teva mirada
De llacuna plàcida i el meu cor aturava el batec per nedar-hi i fer navegar els besos
Érem temps d’ambre a la deriva dels marenys on brunzien les hores
Agitant èlitres de seda sota l’oreig cadenciós de l’alè.
Recordes quan els mots s’absentaren perquè les boques fossin més àvides?
Enclaustra’m, amor, on els dits delimiten els reialmes del desig
I la respiració pausada pronuncia els mots del silenci dels amants,
Perquè així m’alliberaràs la pell amb llavis de clau encesa,
Amb rella de mans que obre finestres als murs humits del ventre.
I entotsolat enmig del no-res quan em faltes, m’emmirallo en l’ànima de l’enyorança
I bec a glops assedegats l’exulta vall del riu dels teus ulls
Com fina arrel que xucla al pas de l’aigua ansiada
Que fa de llenya i tija bell verger esclatant.
Clou-me els porus a través dels encisos de la fam eterna d’esdevenir-te ombra i atzar
Enmig de la nuesa del descampat i de la immobilitat de la previsió
I deixa’m contemplar-te per dibuixar amb pinzells expectants fets de fibres del cor
La naturalesa viva que de nou ens crea a cada frecde tendresa compartida.
Enclaustra’m i gaudeix-me perquè m’imposo l’infinit com a límit per a estimar-te.
