Que fins i tot l'infinit acaba en retrobar-te l'esguard
On trenquen totes les albes on voldria perdre'm
Emmirallant-me en aquest dolç abandó que sols tu esperones.
Piuladissa d'ocells que migren de l'ombra a la llum, he arrossegat
Les cadenes del desconegut pels camins de pols de la tristesa
I allà, al destí, m'atenys, conjurant els fats i la tenebra,
Habitant el cos amb què et lliures a la meua fam secular d'orfe.
Trencadissa de temors que paralitzen, esdevinc feu
En l'hegemonia dels teus llavis de latent encanteri
I abandono els vells territoris consirosos, despullats de prometences,
Per comptar, amb dits fervents, les denes de la teua pell de lluna plena.
Bardissa d'espècies exòtiques, he vetat les hores
De vida en què no reconec per enlloc l'alegria del cos.
I beneiré el clar atzar, amor, que em va teixir estels a l'ànima
Collits de la celístia del teu cor sempre despert.
Desperto i em descobreixo dins del teu ventre de terrissa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada