13/3/10

Madrigal XXIII (He sentit la remor de la tarda...)

He sentit la remor de la tarda en cada vértex del meu cos,
Càlida i estranya, lleu com el somni més profund,
Evocant el zumzeig vespertí d'una altra primavera, potser, només potser,
No tan llunyana perquè l'oblit tornara erms els camps de la memòria.

I ara calen records, potser vivències també, per deixondir
Els pensaments de la hivernació, del repòs que pot renéixer
Exultant, vibrant com el sol que travessa les tendres ales
D'una crisàlide adormida que recent ressucita tan clamorosa, tan nua...

Responc les preguntes del temps, deixades a la brisa calmosa,
I obtinc les mels amargament dolces de les passes recorregudes
Amb petges que guarien les ferides de la terra feréstec,
Embriagada pel vol de les frèsies i els narcisos.

Digues-me, hem collit noves aromes, gestes passades,
Combats ja perduts i deliris del batec més dèbil?

Cap comentari: