Madrigal XXVIII (Serà una pregunta, mai un dubte)

Serà una pregunta, mai un dubte, transitar la drecera sinuosa
Que enllaça, com diàfana creença, el batec del meu cor al teu clar si de nacre,
Que camina nord enllà, com la quietud màxima, des de l'atzar
Fins a l'heretgia de voler esdevenir revolta per a la Natura.

Gotes càlides. Tempesta. I als ulls, el trànsit ens transmuta la sang
En àmfora desitjosa, a vessar del vi madurat en aroma de luxúria.
On reposa l'onatge de la mar quan ha abastat la pell de qui desitja,
Una vegada que ha sofert i tastat el gust de l'amor?, em preguntaves.

I deixem salpar en èxode les respostes, afuades les veles
Per l'oratge d'una nostàlgia captiva que ens murmura:
Heu escoltat mai les paraules efímeres del silenci?
Pareu l'orella i sabreu els enigmes ocults d'una vida magnànima.

Madrigal XXVII (Salvar les hores...)

Salvar les hores ens oferirà la immortalitat dels records,
La immutabilitat del que és caduc fora del nostre món particular
Bastit de tendres nits de mots, d’ instants diürns d'esguards i de silencis,
Amb l'òrbita secreta de les pells tancada per un pacte de besades.

Prenyar la llum ens retornarà la vida en el bressol del consol,
Els braços que esperen un cos per aferrar-s'hi com l'onatge a la mar
Esclatant de sal i de desig al rocam viu de l'encontre,
Fins assaciar la set amb el suau vol del bes gestat en l'alba càlida.

Ensinistrar els llavis i els ulls ens salvarà del foc del bes i de la fam
De la mirada, ens fendrà fins al moll dels ossos per aprendre a viure
La magnitud de l'univers secret de la nuesa que, innocents,
Abastem amb el sol frec de les nostres mans entrelligades.

Viure tan sols ens ajudarà a comprendre la bella agonia que hi ha
A frec de pell quan el desig duu el teu nom i la meva ànsia. Sense demà.

Madrigal XXVI (He collit les flors del cirerer...)

He collit les flors del cirerer per fer-te'n garlandes
De sinceritat per quan despertis plena de calma
Amb un raig del sol amic que t'ha imprès al rostre
Petits poemes lluminosos recollits de la rosada.

He sabut les essències del llorer, les fissures
De la roca en imprimir-li les petges del temps
El perfum que anuncia el miracle del teu cos,
I ets tu la porta, amor, que tot descobriment em revela.

He visitat les fargues del subsòl on forjar els desigs,
Les cèliques clarianes per si la lluna ha de mancar-nos
Cisellant de foscor el dur metall de la distància
Que mai no serà oblit al caliu vaporós dels teus braços.

Avui, mentre dormia, he somniat que em cavalcaves de nou...

Madrigal XXV (Dringadissa del nou dia)

Dringadissa del nou dia, desperto i descobreixo
Que fins i tot l'infinit acaba en retrobar-te l'esguard
On trenquen totes les albes on voldria perdre'm
Emmirallant-me en aquest dolç abandó que sols tu esperones.

Piuladissa d'ocells que migren de l'ombra a la llum, he arrossegat
Les cadenes del desconegut pels camins de pols de la tristesa
I allà, al destí, m'atenys, conjurant els fats i la tenebra,
Habitant el cos amb què et lliures a la meua fam secular d'orfe.

Trencadissa de temors que paralitzen, esdevinc feu
En l'hegemonia dels teus llavis de latent encanteri
I abandono els vells territoris consirosos, despullats de prometences,
Per comptar, amb dits fervents, les denes de la teua pell de lluna plena.

Bardissa d'espècies exòtiques, he vetat les hores
De vida en què no reconec per enlloc l'alegria del cos.
I beneiré el clar atzar, amor, que em va teixir estels a l'ànima
Collits de la celístia del teu cor sempre despert.

Desperto i em descobreixo dins del teu ventre de terrissa.

Madrigal XXIV (Física o corpòria)

Quina relativitat cal esperar entre els pits d'una fèmina
Que és irresistible com respirar o moure's o viure simplement?

Com batega la bellesa a les artèries del geni en constatar
Que una petita igualtat capgirarà la percepció de l'Univers?

Quina física segueix el desfici corporal en deixondir-se,
Si les masses varien, s'amplien i es multipliquen els batecs?

Del ventre de la bella estant, burla el savi l'encarcarada
Impostura d'una ciència que es fa vella, amb un posat somrient.

I els ulls d'ella saben com esguardar el món que cau als seus peus,
A la debilitat que mina fins i tot la intel•ligència i el posat més auster.

Potser algun il·lús ha cregut la màgia ofegada als pous de la ciència
fins que ha vist emergir triomfant la deessa que torna l'escèptic creient.

Madrigal XXIII (He sentit la remor de la tarda...)

He sentit la remor de la tarda en cada vértex del meu cos,
Càlida i estranya, lleu com el somni més profund,
Evocant el zumzeig vespertí d'una altra primavera, potser, només potser,
No tan llunyana perquè l'oblit tornara erms els camps de la memòria.

I ara calen records, potser vivències també, per deixondir
Els pensaments de la hivernació, del repòs que pot renéixer
Exultant, vibrant com el sol que travessa les tendres ales
D'una crisàlide adormida que recent ressucita tan clamorosa, tan nua...

Responc les preguntes del temps, deixades a la brisa calmosa,
I obtinc les mels amargament dolces de les passes recorregudes
Amb petges que guarien les ferides de la terra feréstec,
Embriagada pel vol de les frèsies i els narcisos.

Digues-me, hem collit noves aromes, gestes passades,
Combats ja perduts i deliris del batec més dèbil?

Madrigal XXII (Res més que els teus ulls...)

Res més que els teus ulls per fer el coixí dels meus somnis,
L'aigua contra la set de l'enyorança del mossec,
Del teu ventre de bresca, de la teua córpora melosa
Desada al meu recer per nodrir-me en l'abraçada.

Res més que els teus ulls per nedar cap a la llum més pura,
Per subsistir enmig del famolenc silenci de l'aïllament
Mentre espere que dels teus llavis esclate la paraula
Que et porte davant meu vestit amb màgia de presències.

Res més que els teus ulls, amor, per suportar el deliri pel teu retorn.

Madrigal XXI (Si he de posar nom...)

Si he de posar nom a les teves mirades d'heura enfiladissa,
Les invocaré com qui clama la tempesta enmig de la calma de l'ànima
Car t'espere a trenc d'alba quan el pas lent de cada busca
Dibuixa en el silenci les lletres del teu cos.

I desxifro els teus llavis tendres en la fosca que m'embolcalla,
En els besos que imagino lliscant-me cap endins.
Com sagetes certeres que s'enfonsen en l'estesa fragrant de la murta
Travessant la salabror de la pell quan era tast i no record.

I respiro les hores i les mastego com si es tractés de la pròpia vida,
I vesteixo l'ànima per bastir-la en enderroc de l'absència
Fins que se m'escantella el cor contra el viu mur d'enyorança
Que s'ha erigit, amor, entre el teu temps i les meves hores soles.

Madrigal XX (He reposat de tu, amor...)

He reposat de tu en el camp d'espigues madurat al sol
Que has ofert als meus somnis, anhels fets versos per recitar-te, amor.
I ets porpra pausada en la peresa quan duus el nom de l'aigua
En la mirada que m'esguarda i em beu per sollar-me l'ànima amb els llavis,
I sóc cos dins del teu cos, reclòs en el primer batec que impregnà el teu cor,
Record i ombra, dibuixats en la memòria de la llum; en els parpres teus també.

He reposat de tu en la puresa del dia acabat de sembrar en les paraules,
Que he pronunciat per si el silenci m'engolix lentament cap a la foscúria del món
I has esdevingut metgia i guany, escó on calmar la fadiga, candidesa i lluïssor,
I mantens l'equilibri dels moviments perennes de tot el que envolta la vida,
I m'he convertit en temps que transcorre, busca en l'esfera del teu pit
Quan tornes a mi com el torrent muntanya avall, com l'onatge que duu la sal, la mar sencera.

He reposat de tu, amor, on el repòs és totalitat teva.

Madrigal XIX (Dies de llum)

Quin gust té la teva ombra quan el seu lleu frec
És cadència i remor silenciosa, amor, quan ja no puc estimar?
Quina aroma té el retorn del llavi avesat al gust
de les fruites llunyanes de l'absència?

Respostes sense preguntes que corren endins, endins
De mi i saben com retornar-me la tristesa de la buidor extrema.

Ha caigut el madrigal de la rosa marcit de solitud,
Rosegat per la dèria, derrotat entre freds presagis,
Fràgil com pronunciar paraules tendres enmig de l'huracà,
Subtil i ple de misteris mentre el món rodola de nou.

Capgira el decurs del temps, violenta l’avatar del món,
Adoba la terra tota per resorgir amerat de primavera
Arrel de l'aire preparada per ésser respirada i consumida,
Lluerna per assetjar el camí pregon i estret de l'existència.

Recorda, amor, el tast dels dies de llum, quan estimar era tan fàcil
Com descobrir la nuesa nostra enmig del bes, del cel i la xardor.

Madrigal XVIII (Llum de vida)

Llum de vida, amor pur i perenne,
Seràs visible gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te,
Lluerna i aliment en la presència,
En la música que no calla
Amb el soroll de la llunyania
I veu temperada, xiuxiueig a frec del cor en el rencontre.
He escolat els somnis al lloc on la matinada
Esdevé calaix per desar-hi els sentiments dels amants,
La llum encadenada a les baules del teu melic
Creat perquè els dits em puguin subsistir
En la desolació de la resposta
No apresa ni acceptada del silenci
Contra les toves paraules que em dediques.
He collit els mots que has sembrat per a mi
Als bancals misteriosos de l’ànima,
Com fruits esperats sense pregunta,
Regats només amb la certesa líquida
Que estimar-te era l’únic camí
Dibuixat, amor, a la vall de la vida.

Madrigal XVII (Pòrtic de llum)

Folla i fervent, amb la mà amarada de mi,
Amb el nèctar recol•lectat avui, on les hores són totes teves
Em despulles, em desfulles fins que reste afirmació nua,
Pòrtic de llum que t’acull entre la humitat i els signes.
Enmig de tot allò que t’impregna la vida
De resina vegetal on adherir-m’hi en silenci
I callo i esdevens paraula i parlo i ets el tifó que m’embarga la gola.
T’he desxifrat en el transcurs erràtic dels núvols,
En les petites pedres vora el riu trepitjades
Perquè ets tu el missatge aeri de l’oreneta que torna,
L’oració del vent que cap a migjorn salpa.
Escullera i conhort, sorra i impaciència,
Llebeig suau per al velam del meu esperit,
Et tinc tatuada a la maresma del cor,
On creix el sud per al brancam de l’om.
Arrela’m, fes-me bosc gestat a l’empar de la teua escorça,
Torna’m sal per als manglars dels teus llavis
I la meua saba esdevindrà vigia en vetlla constant dels teus somnis,
Bàlsam aromàtic per a les antigues nafres.
Ferides fondes que guareixen en sentir i escoltar
La teva veu d’aigua escolada de la nívia puresa,
Espill de mi quan s’ajorna el reflex en l’aresta més aguda del moment.
Alleugeriré el llast de mots minerals que et reclamen
Per convocar vers tu les aigües i els reflexos del sol
Sobre el tàlem de les fulles que ets, amor, per al meu repòs igni i jaent.

Madrigal XVI (Guanya’m lentament...)

Guanya’m lentament i fes-te’m necessària i viuràs
Amb la satisfacció de tenir els meus braços al teu recer
I esdevindré aire per a la teva pell estiuenca
Si tu em vols vora teu en alenar oxigen de carícies.

Ofereix-me la llum en la ceguesa, l’aliment en la fam, els teus llavis
Per travessar les arenes més àrides esteses per l’absència
Sublimada en aigua quan tu beus per les escletxes
D’aquest cos meu transmutat en gruta humitejada.

Espeleòleg de la teva pell, esdevinc nounat en descobrir-te primerencs porus on aturar
L’embat dels braços convertits en mars crescudes, molins de vent nobles
I remor de palmeres agitades sota el plom del capvespre
En l’hora intensa on la meua veu esdevé per tu clam i rugit.

Madrigal XV (Línies badades vers tu...)

Línies badades vers tu per il·lusòriament abastar-te,
Despulles de dolor d’oblit arrencades al viu,
Suor en cambres alienes com coliseus alçades,
Recança de vi, present de circumstància ensorrada.

T’he rememorat ardidament enmig del dol de tenebra,
He aplanat els esglaons de la nit, fins tornar-los promesa veremada,
He baixat a la por entre comiats i pregàries,
I he tret forces del no-res, tan sols per estimar-te.

Madrigal XIV (Em deixe el cor estés, amor...)

Em deixe el cor estés, amor, als peus de la muntanya
Vora una llera oculta entre els matolls fragants
Perquè hi passeges a plaer totes les tardes
Quan el sol eco llunyà escoltaràs de mi.

Trepitja ferm, que no em doldrà la teua petja
I si em fa mal, la prendré llavors com a carícia
De creixença, evocació vibrant de fulles relligades
Que fermament basteixen el meu llibre carnal.

Hi ha qui deixa la mar com a penyora
I jo, la viva flamarada muntanyenca.

Madrigal XIII (Recordes quan...?)

Recordes quan els teus ulls es van omplir de xiuxiueigs de lluna
Mentre oferies a la meva boca el dolç nèctar delirant de l’Elisi?
Recordes quan modelava entre els meus llavis
La tibantor del teu deler fet d’aigua i terrissa clara?

Recordes quan el repòs entonava melodies apreses durant l’alliberació
Del cos captiu, tot just abandonat al mossec més tendre
I un raig desprès ens visitava amb els corpuscles de les albes paraules descobertes?:
Rèiem llavors desvetllant els secrets de l’epidermis, enlairades les ànimes de llibèrrima joia.

Recordes quan l’atmosfera se sadollava amb la flaire de la teva mirada
De llacuna plàcida i el meu cor aturava el batec per nedar-hi i fer navegar els besos
Érem temps d’ambre a la deriva dels marenys on brunzien les hores
Agitant èlitres de seda sota l’oreig cadenciós de l’alè.

Recordes quan els mots s’absentaren perquè les boques fossin més àvides?

Madrigal XII (Claustre dels teus braços)

Enclaustra’m, amor, on els dits delimiten els reialmes del desig
I la respiració pausada pronuncia els mots del silenci dels amants,
Perquè així m’alliberaràs la pell amb llavis de clau encesa,
Amb rella de mans que obre finestres als murs humits del ventre.

I entotsolat enmig del no-res quan em faltes, m’emmirallo en l’ànima de l’enyorança
I bec a glops assedegats l’exulta vall del riu dels teus ulls
Com fina arrel que xucla al pas de l’aigua ansiada
Que fa de llenya i tija bell verger esclatant.

Clou-me els porus a través dels encisos de la fam eterna d’esdevenir-te ombra i atzar
Enmig de la nuesa del descampat i de la immobilitat de la previsió
I deixa’m contemplar-te per dibuixar amb pinzells expectants fets de fibres del cor
La naturalesa viva que de nou ens crea a cada frecde tendresa compartida.

Enclaustra’m i gaudeix-me perquè m’imposo l’infinit com a límit per a estimar-te.

Madrigal XI (Capvespres vindran, amor)

Capvespres vindran que no sàpiga habitar la fam per abraçar
Amb força tot el que estimo de tu.
Quietuds que moren allà on els dits són el delit
Més fervent per quan la carícia fa ferida afable.

I, entotsolat, el cos esdevé batec dins del teu cor
I s’allunya de mi per a penetrar la virginitat del racó immaculat
Que no coneix la llum de cap sol ni el desig per abrasar-la,
El racó del cor que no has ofert a ningú.

Mirades fondran el gèlid hivern espars que gebra la flor
Nascuda en les margeres del teu corpori esperit.
Solituds sabran quanta distància separa el somni de la realitat
Mentre agonitza la innocència de la felicitat reinventada.

I, desolat, el record busca un buit en la memòria
Per a inundar-lo i colonitzar-lo perpètuament,
Per a omplir de joia aquelles resquícies que semblen ermes
De vida, absents de tendresa, solitàries.

Dies vindran, amor, que la vida repeteixi el teu nom...

Madrigal X (Rere la bella carn, amor)

Subjectaves amb mi la mansuetud de les hores
Mentre sis perles queien per la gravetat gronxades:
Les quatre, les cinc, fins a deu degotejos
Marcaren la tornada a la nua ciutat desparellada.

Premies tan fort la rosa bategant del cor
Que el trànsit de la sang al teu pols s'aturava
Per gaudir-te encara més,
tímid arquer de sagetes nocturnes.

Avui m'he llevat amb l'estesa absent de la teua superfície
I no he patit, no, que restaven intactes
Les sis perles d'ahir acarades al mar
Precipitades dins nostre amb la pluja i els llamps del capvespre.

Rere la bella carn, amor, anit et vaig veure l'ànima somriure.

Madrigal IX (Mai cap ull...)

Brisa per aturar l'embranzida dels teus llavis
Closos en la música dels núvols callats.
Em cantusseja el cor mentre el golut aliment m'ofereixes,
Com pare, com mare amatent que vigila la seua puixant descendència
I evoca amb orgull la flor nascuda del ventre,
La llet que brollà de la sina de blanc pleniluni.

Mastegues lentament l'amor amb la dolça mirada suspesa
En un temps que el volem detingut, real, nostre,
I tota sorda paraula emet sons per a oferir
Alleujament a la mar, oneig a la roca subtil,
Que acull quedament els bots amb les àvides veles,
Amb la forma promesa del retorn esperat.

Amor amor, espill de mes pròpies mirades vers els teus ulls,
Mastegues de nou, com al començament dels jorns lluny de mi,
I ets ara tan present, tan present i tangible
Que la pell es desborda amb el tacte dels teus dits
I arriba a la riba on la sorra es barreja fins a fondre's
En impulsos que portaran la tempesta pacífica de besar-nos les boques.

Mai cap ull ha pogut presenciar embranzida més tendra...