7/10/08

Madrigal XIV (Em deixe el cor estés, amor...)

Em deixe el cor estés, amor, als peus de la muntanya
Vora una llera oculta entre els matolls fragants
Perquè hi passeges a plaer totes les tardes
Quan el sol eco llunyà escoltaràs de mi.

Trepitja ferm, que no em doldrà la teua petja
I si em fa mal, la prendré llavors com a carícia
De creixença, evocació vibrant de fulles relligades
Que fermament basteixen el meu llibre carnal.

Hi ha qui deixa la mar com a penyora
I jo, la viva flamarada muntanyenca.

Cap comentari: