Madrigal XXVIII (Serà una pregunta, mai un dubte)

Serà una pregunta, mai un dubte, transitar la drecera sinuosa
Que enllaça, com diàfana creença, el batec del meu cor al teu clar si de nacre,
Que camina nord enllà, com la quietud màxima, des de l'atzar
Fins a l'heretgia de voler esdevenir revolta per a la Natura.

Gotes càlides. Tempesta. I als ulls, el trànsit ens transmuta la sang
En àmfora desitjosa, a vessar del vi madurat en aroma de luxúria.
On reposa l'onatge de la mar quan ha abastat la pell de qui desitja,
Una vegada que ha sofert i tastat el gust de l'amor?, em preguntaves.

I deixem salpar en èxode les respostes, afuades les veles
Per l'oratge d'una nostàlgia captiva que ens murmura:
Heu escoltat mai les paraules efímeres del silenci?
Pareu l'orella i sabreu els enigmes ocults d'una vida magnànima.

Madrigal XXVII (Salvar les hores...)

Salvar les hores ens oferirà la immortalitat dels records,
La immutabilitat del que és caduc fora del nostre món particular
Bastit de tendres nits de mots, d’ instants diürns d'esguards i de silencis,
Amb l'òrbita secreta de les pells tancada per un pacte de besades.

Prenyar la llum ens retornarà la vida en el bressol del consol,
Els braços que esperen un cos per aferrar-s'hi com l'onatge a la mar
Esclatant de sal i de desig al rocam viu de l'encontre,
Fins assaciar la set amb el suau vol del bes gestat en l'alba càlida.

Ensinistrar els llavis i els ulls ens salvarà del foc del bes i de la fam
De la mirada, ens fendrà fins al moll dels ossos per aprendre a viure
La magnitud de l'univers secret de la nuesa que, innocents,
Abastem amb el sol frec de les nostres mans entrelligades.

Viure tan sols ens ajudarà a comprendre la bella agonia que hi ha
A frec de pell quan el desig duu el teu nom i la meva ànsia. Sense demà.

Madrigal XXVI (He collit les flors del cirerer...)

He collit les flors del cirerer per fer-te'n garlandes
De sinceritat per quan despertis plena de calma
Amb un raig del sol amic que t'ha imprès al rostre
Petits poemes lluminosos recollits de la rosada.

He sabut les essències del llorer, les fissures
De la roca en imprimir-li les petges del temps
El perfum que anuncia el miracle del teu cos,
I ets tu la porta, amor, que tot descobriment em revela.

He visitat les fargues del subsòl on forjar els desigs,
Les cèliques clarianes per si la lluna ha de mancar-nos
Cisellant de foscor el dur metall de la distància
Que mai no serà oblit al caliu vaporós dels teus braços.

Avui, mentre dormia, he somniat que em cavalcaves de nou...

Madrigal XXV (Dringadissa del nou dia)

Dringadissa del nou dia, desperto i descobreixo
Que fins i tot l'infinit acaba en retrobar-te l'esguard
On trenquen totes les albes on voldria perdre'm
Emmirallant-me en aquest dolç abandó que sols tu esperones.

Piuladissa d'ocells que migren de l'ombra a la llum, he arrossegat
Les cadenes del desconegut pels camins de pols de la tristesa
I allà, al destí, m'atenys, conjurant els fats i la tenebra,
Habitant el cos amb què et lliures a la meua fam secular d'orfe.

Trencadissa de temors que paralitzen, esdevinc feu
En l'hegemonia dels teus llavis de latent encanteri
I abandono els vells territoris consirosos, despullats de prometences,
Per comptar, amb dits fervents, les denes de la teua pell de lluna plena.

Bardissa d'espècies exòtiques, he vetat les hores
De vida en què no reconec per enlloc l'alegria del cos.
I beneiré el clar atzar, amor, que em va teixir estels a l'ànima
Collits de la celístia del teu cor sempre despert.

Desperto i em descobreixo dins del teu ventre de terrissa.

Madrigal XXIV (Física o corpòria)

Quina relativitat cal esperar entre els pits d'una fèmina
Que és irresistible com respirar o moure's o viure simplement?

Com batega la bellesa a les artèries del geni en constatar
Que una petita igualtat capgirarà la percepció de l'Univers?

Quina física segueix el desfici corporal en deixondir-se,
Si les masses varien, s'amplien i es multipliquen els batecs?

Del ventre de la bella estant, burla el savi l'encarcarada
Impostura d'una ciència que es fa vella, amb un posat somrient.

I els ulls d'ella saben com esguardar el món que cau als seus peus,
A la debilitat que mina fins i tot la intel•ligència i el posat més auster.

Potser algun il·lús ha cregut la màgia ofegada als pous de la ciència
fins que ha vist emergir triomfant la deessa que torna l'escèptic creient.

Madrigal XXIII (He sentit la remor de la tarda...)

He sentit la remor de la tarda en cada vértex del meu cos,
Càlida i estranya, lleu com el somni més profund,
Evocant el zumzeig vespertí d'una altra primavera, potser, només potser,
No tan llunyana perquè l'oblit tornara erms els camps de la memòria.

I ara calen records, potser vivències també, per deixondir
Els pensaments de la hivernació, del repòs que pot renéixer
Exultant, vibrant com el sol que travessa les tendres ales
D'una crisàlide adormida que recent ressucita tan clamorosa, tan nua...

Responc les preguntes del temps, deixades a la brisa calmosa,
I obtinc les mels amargament dolces de les passes recorregudes
Amb petges que guarien les ferides de la terra feréstec,
Embriagada pel vol de les frèsies i els narcisos.

Digues-me, hem collit noves aromes, gestes passades,
Combats ja perduts i deliris del batec més dèbil?