Car ets tu ara tota la dolcesa, i el color del ventre
Escampa les meves despulles en besar-te una
I una altra vegada com si s’acabés la vida
Mentre aguaite a la vora insomne del teu pit marí
Per escoltar de nou les campanes del risc i la tendresa,
I davallar al fons del no-res, on trobaré les primeres
Llums per a il•luminar-te la cara al meu recer.
He deixat enrere la fredor de marbre, la duresa
Per travessar-te i arribar-te, pont i port trobat,
Escuma i calma, conhort i silenci, travessia
A la recerca de la fi de la tempesta iniciada,
Calma, alba llum de l'alta matinada
Que ens sorprèn entrelligats en murmuri d'abelles
I et sé dolça dins de l’ambre de les hores i et
Descobreixo en la nuesa pròpia quan desperto.
Com hem posat els noms als nostres ulls cansats,
Regalats per la fèrtil febre de les hores amagades,
I fingiré que l’efímera foscor no em fustiga ja
I somnio que s’ensinistra dins meu el silenci
Arravatat pel revol d'ocellets primerencs,
Criaturetes que refilen la xardor sense tragèdia
Ni temors, que nien endins dels nostres pits,
Esperança de saber quines flaires trobarem.
No ens caldrà la garsa en desplegar les ales:
Som tu i jo les aus tremolosament despertes
Les ferides obertes que llaguen l’extrema
Existència de la multitud, el silenci que crida
I és planura tèbia on estendre els cors adés somorts
Perquè hi ha una saviesa en l'absència de paraules
I allargues els braços cap als límits del cos aliè
I busques i trobes i toques el que desitges i et mou.
Entre la calma i el silenci, desvetlles la nuesa i la xardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada