Fet de clarors i de silencis que vull escoltar i admirar
Sota el cel enjoiat de les teues maragdes
Que avui han planat de terra amunt cap al migjorn;
Vine, torna’m a oferir l’esquena i l’ompliré
Amb carícies nascudes de la flama de la necessitat
Que lluu entre els astres esclatants, afamegada
Per un desmai acerb, atiada per la falaç distància.
Em parla el món sencer, amor, de tu, dels teus malucs
Deixats en la meva memòria, i els beso amb els ulls clucs
Assaborint a grapats la seua àcida composició mineral,
El desig enrocat a les temples obsessives,
Obsessió que desemmascaro quan et sé dins meu,
Quan despullo la teva ànima amb aquest conhort que m’habita
I tots aquells éssers que sóc davallen cap a tu,
En una suau pendent que amants ens apregona.
Silencis que m’envolten, amor, i et mostro les paraules
Que pronunciades per tu m’alliberen de la presó
Perquè ets tu qui guarda la clau de la paraula,
La que deia aquell poeta que obri tots els panys,
I jo, il•lús i crèdul, he volgut provar a desafiar
Totes les promeses del destí, tota la sembra
Llaurada a pols amb la fèrtil rella dels dos cossos,
Per celebrar en festa dionisíaca la collita veremada.
Recordes, amor, com els ocells xiuxiuejaven els nostres noms?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada