Per tenyir de calda vermellor el vel de l'horitzó esclatant
I amb llums de tardor estival que emparin la hiemal
Vernalitat dels teus llavis fets delit de l’espera impacient
De nous solsticis ploguts d'astres on estendre la joia
De retrobar-te amb la lluïssor del dolç esguard matiner.
M’agafes de la mà i em prens del lloc on he sabut que el silenci
És la millor paraula per a no enyorar res ni ningú
Ara que véns amb mi en les petites passes quotidianes,
I cada acció, fútil adés, esdevé mistèric ritual per celebrar-te
Com la foguera que atia la fruïció i la devoció pel sol,
Com la claror que pot despertar de la letargia la carn.
T'he vist al reflex resplendent de l'aigua quieta
Mentre encetaves el maig agafant-lo a mans plenes
En el ram de les mirades ofertes a tot el que t’envolta;
Avui que el cor et parla amb batecs de proximitat
Rius amb els palmells estesos cap a l'immens balcó
De la mar i alenes, ben fort, l'aire aviat compartit.
I encara pregunto: què era jo abans de descobrir-te, amor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada