Amb força tot el que estimo de tu.
Quietuds que moren allà on els dits són el delit
Més fervent per quan la carícia fa ferida afable.
I, entotsolat, el cos esdevé batec dins del teu cor
I s’allunya de mi per a penetrar la virginitat del racó immaculat
Que no coneix la llum de cap sol ni el desig per abrasar-la,
El racó del cor que no has ofert a ningú.
Mirades fondran el gèlid hivern espars que gebra la flor
Nascuda en les margeres del teu corpori esperit.
Solituds sabran quanta distància separa el somni de la realitat
Mentre agonitza la innocència de la felicitat reinventada.
I, desolat, el record busca un buit en la memòria
Per a inundar-lo i colonitzar-lo perpètuament,
Per a omplir de joia aquelles resquícies que semblen ermes
De vida, absents de tendresa, solitàries.
Dies vindran, amor, que la vida repeteixi el teu nom...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada