29/9/08

Madrigal II (Reposa on neix la tempesta)

Reposa, amor, en els braços de la tempesta,
Aquesta tempesta que t’acull i t’ofereix la calma
De les carícies xopes d'impaciència temperada
Per la certesa d'estimar fins a la més ínfima cèl•lula
I creix endins el mirall que et reflecteix la imatge
Més real de tu mateixa, la de l’alegria retrobada.

Torna la claror per desfer el gebre de la pèrdua
Mentre enlairem les mans al cel per celebrar-nos,
Per sentir la presència del sol que guareix les fresques
ferides de la llàgrima, de la paraula i de la quietud; per
la finestra de la nit hem conjurat la tragèdia
I ens regalem bes i joia, el silenci i el somriure.

Vine, amor, acosta’t a la font que brolla del meu batec,
Aquest meu batec que repeteix el teu nom fins a la
Insistència llunyana de les miríades d'estels
Que me'l retornen amb la màgia de la matèria fosca
On saps que el límit de l’infinit es troba i torba
Els nostres sentits desbocats i els nostres dits orfes.

Sí, hem estat burladors de la frontera i l'artifici,
De la distant fantasia o dels ginys del rellotge
I les hores i la realitat no ens despertaran
Enmig del desert de la solitud amb la bufetada
Abrusadora del desig colpint les temples
I el pit, oh amor assedegat de miracles.

I diré: reposa on neix la tempesta; és la meva veu.