29/9/08

Madrigal III (He resseguit, amor)

He resseguit, amor, els solcs de la set en els llavis
I he rememorat la il•lusió i el desig novament
De retrobar-me als intersticis del teu nord,
Al tou llebeig d'abril que a l'estació ens acaronava,
I el comiat imminent cou les boques que es besen
I les mans busquen l’escalfor del cos aliè tan familiar
Mentre el temps acorda un compàs d'espera que se sap
Irremeiablement dens, inconsolablement llarg.

He respirat, amor, les llums de la mitjatarda
On les lluernes saben que és debades sobrevolar-les
Perquè és màgica deu la teua pell de papallona
En refulgir dia i nit entre els angles de penombra
Que guardes endins de les teves pupil•les plàcides,
Brisa que escriu en el pergamí de la mar el nom que
Desvetlla l'alquímia secreta de la llum vespertina
Per fermar els ulls als dos cossos jaents.

He sabut, amor, els límits d’allò inaccessible,
Allò que cal guardar per si la fragilitat és trencadissa
Per bé que el ferm batec dels cors en la distància
És conjur o tresor contra l'embat de la melangia
I tot racó per explorar porta la càrrega necessària
De sorpresa per a seguir vivint amb la recerca
D'una ànima altra que és al capdavall la pròpia,
La imatge retornada en mirall d'escuma clara.

He cridat, amor, als quatre vents per ser montura
Dels cavalls del sol que fuig per la teva esquena
Fins la corba inoblidable de les cuixes dorments,
I en la vetlla del teu tors oníric de centaure
Que busca la flor de la terra, els pètals que ajuden
A somniar amb el batec retrobat en el camí cap a
La humida molsa herbàcia d'aquesta praderia
Que ets, oh tu, terra promesa d'entre l'escorça erma.

He resseguit, amor, les passes que t’han allunyat...