29/9/08

Madrigal VII (On ets, amor?)

Només amb una paraula a l'atzar, amb un erràtic somriure
Màgicament em capgires i plous com balsàm, amor,
I m’entortolligues al terratrèmol de la teva abraçada
Que és la remor de la mar en tornar a la sorra, a la platja
On desa ara les baules de records i tellerines
Per retornar pletòrica a les simes més profundes.

He sabut aturar la gosadia dels teus llavis amb la pell,
Amb tot el meu cos i conèixer la set i la fam i també
El goig de l'espera plaent de qui sap pagar tota penyora
Per anar al teu encontre i saciar-se en la nodridora saba
Que fa créixer l’arbre de la joia amb la frondositat més excelsa,
Amb la quietud d’assaborir el transcurs dels dies en espera.

Ets també la presència, el caliu de la besada estreta,
Com també estretes són les resquícies que et deixe en l'abraçada,
Aquesta abraçada que fon la carn i els límits de cadascun de nosaltres
I no apaivaga ni minva el foc del delit, i no mor ni agonitza
Perquè reneix amb l'alè de cada esguard, de cada fibra,
Alimentat per la llum que en la teua veu reposa.

On ets, amor, papallona que em sobrevoles quan sóc pètal i estam?

Cap comentari: