29/9/08

Madrigal VI (Per parlar-me...)

Hem compartit també les hores transides d’hipnòtica tristesa
Amb la mateixa devoció calma que ens ha besat les boques
I ha tastat la saliva que invertim en els camins cap a la llum,
Cap al retorn de tot allò ja viscut que pot sorprendre’ns encara
Com contemplar els núvols penjants amb ulls d’infant
O les fumeres il•lusòries on bullen els misteris de la mar.

Descalço les meves plantes i camino per la platja que vulgui
Acollir-nos amb l’oneig i l’oreig i el baladreig de gavines xiscladores
Que han planat sota nosaltres per anunciar aquesta alba acollidora
Perquè som tu i jo el nou cel, amor meu, on ningú els barra el vol
Ni les sobta amb barreres maldestres contra tota la llibertat que torni
A dibuixar un arc de Sant Martí en l’horitzó que regentin els nostres llavis.

Aviat deixarem enrere el vent del nord amb la tramuntanal temença
Com també la melangia d'hores que l'hivern calm ens vessava altres tardes
Quan la llum feria els ulls massa acostumats a la teva pell, al teu tacte fet
De nous sols àvids de terra on poder sembrar l’esperança de llurs raigs
Amb les llavors tendres renovades per aquests mots que cauen com la pluja
Per renéixer amb les arrels més fermes i profundes de nosaltres.

Amor, has guardat en la teva sina el meu batec junt al teu per parlar-me...

Cap comentari: