Madrigal XXVIII (Serà una pregunta, mai un dubte)

Serà una pregunta, mai un dubte, transitar la drecera sinuosa
Que enllaça, com diàfana creença, el batec del meu cor al teu clar si de nacre,
Que camina nord enllà, com la quietud màxima, des de l'atzar
Fins a l'heretgia de voler esdevenir revolta per a la Natura.

Gotes càlides. Tempesta. I als ulls, el trànsit ens transmuta la sang
En àmfora desitjosa, a vessar del vi madurat en aroma de luxúria.
On reposa l'onatge de la mar quan ha abastat la pell de qui desitja,
Una vegada que ha sofert i tastat el gust de l'amor?, em preguntaves.

I deixem salpar en èxode les respostes, afuades les veles
Per l'oratge d'una nostàlgia captiva que ens murmura:
Heu escoltat mai les paraules efímeres del silenci?
Pareu l'orella i sabreu els enigmes ocults d'una vida magnànima.

Madrigal XXVII (Salvar les hores...)

Salvar les hores ens oferirà la immortalitat dels records,
La immutabilitat del que és caduc fora del nostre món particular
Bastit de tendres nits de mots, d’ instants diürns d'esguards i de silencis,
Amb l'òrbita secreta de les pells tancada per un pacte de besades.

Prenyar la llum ens retornarà la vida en el bressol del consol,
Els braços que esperen un cos per aferrar-s'hi com l'onatge a la mar
Esclatant de sal i de desig al rocam viu de l'encontre,
Fins assaciar la set amb el suau vol del bes gestat en l'alba càlida.

Ensinistrar els llavis i els ulls ens salvarà del foc del bes i de la fam
De la mirada, ens fendrà fins al moll dels ossos per aprendre a viure
La magnitud de l'univers secret de la nuesa que, innocents,
Abastem amb el sol frec de les nostres mans entrelligades.

Viure tan sols ens ajudarà a comprendre la bella agonia que hi ha
A frec de pell quan el desig duu el teu nom i la meva ànsia. Sense demà.

Madrigal XXVI (He collit les flors del cirerer...)

He collit les flors del cirerer per fer-te'n garlandes
De sinceritat per quan despertis plena de calma
Amb un raig del sol amic que t'ha imprès al rostre
Petits poemes lluminosos recollits de la rosada.

He sabut les essències del llorer, les fissures
De la roca en imprimir-li les petges del temps
El perfum que anuncia el miracle del teu cos,
I ets tu la porta, amor, que tot descobriment em revela.

He visitat les fargues del subsòl on forjar els desigs,
Les cèliques clarianes per si la lluna ha de mancar-nos
Cisellant de foscor el dur metall de la distància
Que mai no serà oblit al caliu vaporós dels teus braços.

Avui, mentre dormia, he somniat que em cavalcaves de nou...

Madrigal XXV (Dringadissa del nou dia)

Dringadissa del nou dia, desperto i descobreixo
Que fins i tot l'infinit acaba en retrobar-te l'esguard
On trenquen totes les albes on voldria perdre'm
Emmirallant-me en aquest dolç abandó que sols tu esperones.

Piuladissa d'ocells que migren de l'ombra a la llum, he arrossegat
Les cadenes del desconegut pels camins de pols de la tristesa
I allà, al destí, m'atenys, conjurant els fats i la tenebra,
Habitant el cos amb què et lliures a la meua fam secular d'orfe.

Trencadissa de temors que paralitzen, esdevinc feu
En l'hegemonia dels teus llavis de latent encanteri
I abandono els vells territoris consirosos, despullats de prometences,
Per comptar, amb dits fervents, les denes de la teua pell de lluna plena.

Bardissa d'espècies exòtiques, he vetat les hores
De vida en què no reconec per enlloc l'alegria del cos.
I beneiré el clar atzar, amor, que em va teixir estels a l'ànima
Collits de la celístia del teu cor sempre despert.

Desperto i em descobreixo dins del teu ventre de terrissa.

Madrigal XXIV (Física o corpòria)

Quina relativitat cal esperar entre els pits d'una fèmina
Que és irresistible com respirar o moure's o viure simplement?

Com batega la bellesa a les artèries del geni en constatar
Que una petita igualtat capgirarà la percepció de l'Univers?

Quina física segueix el desfici corporal en deixondir-se,
Si les masses varien, s'amplien i es multipliquen els batecs?

Del ventre de la bella estant, burla el savi l'encarcarada
Impostura d'una ciència que es fa vella, amb un posat somrient.

I els ulls d'ella saben com esguardar el món que cau als seus peus,
A la debilitat que mina fins i tot la intel•ligència i el posat més auster.

Potser algun il·lús ha cregut la màgia ofegada als pous de la ciència
fins que ha vist emergir triomfant la deessa que torna l'escèptic creient.

Madrigal XXIII (He sentit la remor de la tarda...)

He sentit la remor de la tarda en cada vértex del meu cos,
Càlida i estranya, lleu com el somni més profund,
Evocant el zumzeig vespertí d'una altra primavera, potser, només potser,
No tan llunyana perquè l'oblit tornara erms els camps de la memòria.

I ara calen records, potser vivències també, per deixondir
Els pensaments de la hivernació, del repòs que pot renéixer
Exultant, vibrant com el sol que travessa les tendres ales
D'una crisàlide adormida que recent ressucita tan clamorosa, tan nua...

Responc les preguntes del temps, deixades a la brisa calmosa,
I obtinc les mels amargament dolces de les passes recorregudes
Amb petges que guarien les ferides de la terra feréstec,
Embriagada pel vol de les frèsies i els narcisos.

Digues-me, hem collit noves aromes, gestes passades,
Combats ja perduts i deliris del batec més dèbil?

Madrigal XXII (Res més que els teus ulls...)

Res més que els teus ulls per fer el coixí dels meus somnis,
L'aigua contra la set de l'enyorança del mossec,
Del teu ventre de bresca, de la teua córpora melosa
Desada al meu recer per nodrir-me en l'abraçada.

Res més que els teus ulls per nedar cap a la llum més pura,
Per subsistir enmig del famolenc silenci de l'aïllament
Mentre espere que dels teus llavis esclate la paraula
Que et porte davant meu vestit amb màgia de presències.

Res més que els teus ulls, amor, per suportar el deliri pel teu retorn.

Madrigal XXI (Si he de posar nom...)

Si he de posar nom a les teves mirades d'heura enfiladissa,
Les invocaré com qui clama la tempesta enmig de la calma de l'ànima
Car t'espere a trenc d'alba quan el pas lent de cada busca
Dibuixa en el silenci les lletres del teu cos.

I desxifro els teus llavis tendres en la fosca que m'embolcalla,
En els besos que imagino lliscant-me cap endins.
Com sagetes certeres que s'enfonsen en l'estesa fragrant de la murta
Travessant la salabror de la pell quan era tast i no record.

I respiro les hores i les mastego com si es tractés de la pròpia vida,
I vesteixo l'ànima per bastir-la en enderroc de l'absència
Fins que se m'escantella el cor contra el viu mur d'enyorança
Que s'ha erigit, amor, entre el teu temps i les meves hores soles.

Madrigal XX (He reposat de tu, amor...)

He reposat de tu en el camp d'espigues madurat al sol
Que has ofert als meus somnis, anhels fets versos per recitar-te, amor.
I ets porpra pausada en la peresa quan duus el nom de l'aigua
En la mirada que m'esguarda i em beu per sollar-me l'ànima amb els llavis,
I sóc cos dins del teu cos, reclòs en el primer batec que impregnà el teu cor,
Record i ombra, dibuixats en la memòria de la llum; en els parpres teus també.

He reposat de tu en la puresa del dia acabat de sembrar en les paraules,
Que he pronunciat per si el silenci m'engolix lentament cap a la foscúria del món
I has esdevingut metgia i guany, escó on calmar la fadiga, candidesa i lluïssor,
I mantens l'equilibri dels moviments perennes de tot el que envolta la vida,
I m'he convertit en temps que transcorre, busca en l'esfera del teu pit
Quan tornes a mi com el torrent muntanya avall, com l'onatge que duu la sal, la mar sencera.

He reposat de tu, amor, on el repòs és totalitat teva.

Madrigal XIX (Dies de llum)

Quin gust té la teva ombra quan el seu lleu frec
És cadència i remor silenciosa, amor, quan ja no puc estimar?
Quina aroma té el retorn del llavi avesat al gust
de les fruites llunyanes de l'absència?

Respostes sense preguntes que corren endins, endins
De mi i saben com retornar-me la tristesa de la buidor extrema.

Ha caigut el madrigal de la rosa marcit de solitud,
Rosegat per la dèria, derrotat entre freds presagis,
Fràgil com pronunciar paraules tendres enmig de l'huracà,
Subtil i ple de misteris mentre el món rodola de nou.

Capgira el decurs del temps, violenta l’avatar del món,
Adoba la terra tota per resorgir amerat de primavera
Arrel de l'aire preparada per ésser respirada i consumida,
Lluerna per assetjar el camí pregon i estret de l'existència.

Recorda, amor, el tast dels dies de llum, quan estimar era tan fàcil
Com descobrir la nuesa nostra enmig del bes, del cel i la xardor.

Madrigal XVIII (Llum de vida)

Llum de vida, amor pur i perenne,
Seràs visible gràcies a la memòria
I a la fam per tenir-te,
Lluerna i aliment en la presència,
En la música que no calla
Amb el soroll de la llunyania
I veu temperada, xiuxiueig a frec del cor en el rencontre.
He escolat els somnis al lloc on la matinada
Esdevé calaix per desar-hi els sentiments dels amants,
La llum encadenada a les baules del teu melic
Creat perquè els dits em puguin subsistir
En la desolació de la resposta
No apresa ni acceptada del silenci
Contra les toves paraules que em dediques.
He collit els mots que has sembrat per a mi
Als bancals misteriosos de l’ànima,
Com fruits esperats sense pregunta,
Regats només amb la certesa líquida
Que estimar-te era l’únic camí
Dibuixat, amor, a la vall de la vida.

Madrigal XVII (Pòrtic de llum)

Folla i fervent, amb la mà amarada de mi,
Amb el nèctar recol•lectat avui, on les hores són totes teves
Em despulles, em desfulles fins que reste afirmació nua,
Pòrtic de llum que t’acull entre la humitat i els signes.
Enmig de tot allò que t’impregna la vida
De resina vegetal on adherir-m’hi en silenci
I callo i esdevens paraula i parlo i ets el tifó que m’embarga la gola.
T’he desxifrat en el transcurs erràtic dels núvols,
En les petites pedres vora el riu trepitjades
Perquè ets tu el missatge aeri de l’oreneta que torna,
L’oració del vent que cap a migjorn salpa.
Escullera i conhort, sorra i impaciència,
Llebeig suau per al velam del meu esperit,
Et tinc tatuada a la maresma del cor,
On creix el sud per al brancam de l’om.
Arrela’m, fes-me bosc gestat a l’empar de la teua escorça,
Torna’m sal per als manglars dels teus llavis
I la meua saba esdevindrà vigia en vetlla constant dels teus somnis,
Bàlsam aromàtic per a les antigues nafres.
Ferides fondes que guareixen en sentir i escoltar
La teva veu d’aigua escolada de la nívia puresa,
Espill de mi quan s’ajorna el reflex en l’aresta més aguda del moment.
Alleugeriré el llast de mots minerals que et reclamen
Per convocar vers tu les aigües i els reflexos del sol
Sobre el tàlem de les fulles que ets, amor, per al meu repòs igni i jaent.

Madrigal XVI (Guanya’m lentament...)

Guanya’m lentament i fes-te’m necessària i viuràs
Amb la satisfacció de tenir els meus braços al teu recer
I esdevindré aire per a la teva pell estiuenca
Si tu em vols vora teu en alenar oxigen de carícies.

Ofereix-me la llum en la ceguesa, l’aliment en la fam, els teus llavis
Per travessar les arenes més àrides esteses per l’absència
Sublimada en aigua quan tu beus per les escletxes
D’aquest cos meu transmutat en gruta humitejada.

Espeleòleg de la teva pell, esdevinc nounat en descobrir-te primerencs porus on aturar
L’embat dels braços convertits en mars crescudes, molins de vent nobles
I remor de palmeres agitades sota el plom del capvespre
En l’hora intensa on la meua veu esdevé per tu clam i rugit.

Madrigal XV (Línies badades vers tu...)

Línies badades vers tu per il·lusòriament abastar-te,
Despulles de dolor d’oblit arrencades al viu,
Suor en cambres alienes com coliseus alçades,
Recança de vi, present de circumstància ensorrada.

T’he rememorat ardidament enmig del dol de tenebra,
He aplanat els esglaons de la nit, fins tornar-los promesa veremada,
He baixat a la por entre comiats i pregàries,
I he tret forces del no-res, tan sols per estimar-te.

Madrigal XIV (Em deixe el cor estés, amor...)

Em deixe el cor estés, amor, als peus de la muntanya
Vora una llera oculta entre els matolls fragants
Perquè hi passeges a plaer totes les tardes
Quan el sol eco llunyà escoltaràs de mi.

Trepitja ferm, que no em doldrà la teua petja
I si em fa mal, la prendré llavors com a carícia
De creixença, evocació vibrant de fulles relligades
Que fermament basteixen el meu llibre carnal.

Hi ha qui deixa la mar com a penyora
I jo, la viva flamarada muntanyenca.

Madrigal XIII (Recordes quan...?)

Recordes quan els teus ulls es van omplir de xiuxiueigs de lluna
Mentre oferies a la meva boca el dolç nèctar delirant de l’Elisi?
Recordes quan modelava entre els meus llavis
La tibantor del teu deler fet d’aigua i terrissa clara?

Recordes quan el repòs entonava melodies apreses durant l’alliberació
Del cos captiu, tot just abandonat al mossec més tendre
I un raig desprès ens visitava amb els corpuscles de les albes paraules descobertes?:
Rèiem llavors desvetllant els secrets de l’epidermis, enlairades les ànimes de llibèrrima joia.

Recordes quan l’atmosfera se sadollava amb la flaire de la teva mirada
De llacuna plàcida i el meu cor aturava el batec per nedar-hi i fer navegar els besos
Érem temps d’ambre a la deriva dels marenys on brunzien les hores
Agitant èlitres de seda sota l’oreig cadenciós de l’alè.

Recordes quan els mots s’absentaren perquè les boques fossin més àvides?

Madrigal XII (Claustre dels teus braços)

Enclaustra’m, amor, on els dits delimiten els reialmes del desig
I la respiració pausada pronuncia els mots del silenci dels amants,
Perquè així m’alliberaràs la pell amb llavis de clau encesa,
Amb rella de mans que obre finestres als murs humits del ventre.

I entotsolat enmig del no-res quan em faltes, m’emmirallo en l’ànima de l’enyorança
I bec a glops assedegats l’exulta vall del riu dels teus ulls
Com fina arrel que xucla al pas de l’aigua ansiada
Que fa de llenya i tija bell verger esclatant.

Clou-me els porus a través dels encisos de la fam eterna d’esdevenir-te ombra i atzar
Enmig de la nuesa del descampat i de la immobilitat de la previsió
I deixa’m contemplar-te per dibuixar amb pinzells expectants fets de fibres del cor
La naturalesa viva que de nou ens crea a cada frecde tendresa compartida.

Enclaustra’m i gaudeix-me perquè m’imposo l’infinit com a límit per a estimar-te.

Madrigal XI (Capvespres vindran, amor)

Capvespres vindran que no sàpiga habitar la fam per abraçar
Amb força tot el que estimo de tu.
Quietuds que moren allà on els dits són el delit
Més fervent per quan la carícia fa ferida afable.

I, entotsolat, el cos esdevé batec dins del teu cor
I s’allunya de mi per a penetrar la virginitat del racó immaculat
Que no coneix la llum de cap sol ni el desig per abrasar-la,
El racó del cor que no has ofert a ningú.

Mirades fondran el gèlid hivern espars que gebra la flor
Nascuda en les margeres del teu corpori esperit.
Solituds sabran quanta distància separa el somni de la realitat
Mentre agonitza la innocència de la felicitat reinventada.

I, desolat, el record busca un buit en la memòria
Per a inundar-lo i colonitzar-lo perpètuament,
Per a omplir de joia aquelles resquícies que semblen ermes
De vida, absents de tendresa, solitàries.

Dies vindran, amor, que la vida repeteixi el teu nom...

Madrigal X (Rere la bella carn, amor)

Subjectaves amb mi la mansuetud de les hores
Mentre sis perles queien per la gravetat gronxades:
Les quatre, les cinc, fins a deu degotejos
Marcaren la tornada a la nua ciutat desparellada.

Premies tan fort la rosa bategant del cor
Que el trànsit de la sang al teu pols s'aturava
Per gaudir-te encara més,
tímid arquer de sagetes nocturnes.

Avui m'he llevat amb l'estesa absent de la teua superfície
I no he patit, no, que restaven intactes
Les sis perles d'ahir acarades al mar
Precipitades dins nostre amb la pluja i els llamps del capvespre.

Rere la bella carn, amor, anit et vaig veure l'ànima somriure.

Madrigal IX (Mai cap ull...)

Brisa per aturar l'embranzida dels teus llavis
Closos en la música dels núvols callats.
Em cantusseja el cor mentre el golut aliment m'ofereixes,
Com pare, com mare amatent que vigila la seua puixant descendència
I evoca amb orgull la flor nascuda del ventre,
La llet que brollà de la sina de blanc pleniluni.

Mastegues lentament l'amor amb la dolça mirada suspesa
En un temps que el volem detingut, real, nostre,
I tota sorda paraula emet sons per a oferir
Alleujament a la mar, oneig a la roca subtil,
Que acull quedament els bots amb les àvides veles,
Amb la forma promesa del retorn esperat.

Amor amor, espill de mes pròpies mirades vers els teus ulls,
Mastegues de nou, com al començament dels jorns lluny de mi,
I ets ara tan present, tan present i tangible
Que la pell es desborda amb el tacte dels teus dits
I arriba a la riba on la sorra es barreja fins a fondre's
En impulsos que portaran la tempesta pacífica de besar-nos les boques.

Mai cap ull ha pogut presenciar embranzida més tendra...

Madrigal VIII (Abans de descobrir-te, amor)

Ets criatura mitològica que desperta silent a trenc d'alba
Per tenyir de calda vermellor el vel de l'horitzó esclatant
I amb llums de tardor estival que emparin la hiemal
Vernalitat dels teus llavis fets delit de l’espera impacient
De nous solsticis ploguts d'astres on estendre la joia
De retrobar-te amb la lluïssor del dolç esguard matiner.

M’agafes de la mà i em prens del lloc on he sabut que el silenci
És la millor paraula per a no enyorar res ni ningú
Ara que véns amb mi en les petites passes quotidianes,
I cada acció, fútil adés, esdevé mistèric ritual per celebrar-te
Com la foguera que atia la fruïció i la devoció pel sol,
Com la claror que pot despertar de la letargia la carn.

T'he vist al reflex resplendent de l'aigua quieta
Mentre encetaves el maig agafant-lo a mans plenes
En el ram de les mirades ofertes a tot el que t’envolta;
Avui que el cor et parla amb batecs de proximitat
Rius amb els palmells estesos cap a l'immens balcó
De la mar i alenes, ben fort, l'aire aviat compartit.

I encara pregunto: què era jo abans de descobrir-te, amor?

Madrigal VII (On ets, amor?)

Només amb una paraula a l'atzar, amb un erràtic somriure
Màgicament em capgires i plous com balsàm, amor,
I m’entortolligues al terratrèmol de la teva abraçada
Que és la remor de la mar en tornar a la sorra, a la platja
On desa ara les baules de records i tellerines
Per retornar pletòrica a les simes més profundes.

He sabut aturar la gosadia dels teus llavis amb la pell,
Amb tot el meu cos i conèixer la set i la fam i també
El goig de l'espera plaent de qui sap pagar tota penyora
Per anar al teu encontre i saciar-se en la nodridora saba
Que fa créixer l’arbre de la joia amb la frondositat més excelsa,
Amb la quietud d’assaborir el transcurs dels dies en espera.

Ets també la presència, el caliu de la besada estreta,
Com també estretes són les resquícies que et deixe en l'abraçada,
Aquesta abraçada que fon la carn i els límits de cadascun de nosaltres
I no apaivaga ni minva el foc del delit, i no mor ni agonitza
Perquè reneix amb l'alè de cada esguard, de cada fibra,
Alimentat per la llum que en la teua veu reposa.

On ets, amor, papallona que em sobrevoles quan sóc pètal i estam?

Madrigal VI (Per parlar-me...)

Hem compartit també les hores transides d’hipnòtica tristesa
Amb la mateixa devoció calma que ens ha besat les boques
I ha tastat la saliva que invertim en els camins cap a la llum,
Cap al retorn de tot allò ja viscut que pot sorprendre’ns encara
Com contemplar els núvols penjants amb ulls d’infant
O les fumeres il•lusòries on bullen els misteris de la mar.

Descalço les meves plantes i camino per la platja que vulgui
Acollir-nos amb l’oneig i l’oreig i el baladreig de gavines xiscladores
Que han planat sota nosaltres per anunciar aquesta alba acollidora
Perquè som tu i jo el nou cel, amor meu, on ningú els barra el vol
Ni les sobta amb barreres maldestres contra tota la llibertat que torni
A dibuixar un arc de Sant Martí en l’horitzó que regentin els nostres llavis.

Aviat deixarem enrere el vent del nord amb la tramuntanal temença
Com també la melangia d'hores que l'hivern calm ens vessava altres tardes
Quan la llum feria els ulls massa acostumats a la teva pell, al teu tacte fet
De nous sols àvids de terra on poder sembrar l’esperança de llurs raigs
Amb les llavors tendres renovades per aquests mots que cauen com la pluja
Per renéixer amb les arrels més fermes i profundes de nosaltres.

Amor, has guardat en la teva sina el meu batec junt al teu per parlar-me...

Madrigal V (Amor sense comparances)

Rutina que remou les entranyes.
I em sé trista perquè les hores
Llisquen en el meu interior i en compto
El degoteig.

Amor, on has guardat el teu cor?

No, no hi ha cel amb qui comparar
L'extensió de les miríades d'esguards
Amb què m'has cobert sota el ras firmament
De l'oblidada solitud sense metgia.

Amor, cap a on has alçat el meu cos?

Record que rastreja els reguitzells.
I sento la pluja que espera la collita
De les teves palmes en la pell que mor
Enmig del vagareig.

Amor, quins senyals em deixes?

Em parlaven de tu els vorals feréstecs,
De les senderes sinuoses dels malucs,
Agermanats amb les corbes de rosada
I amb les gotes de la teua geografia.

Amor, em mussitaràs on és el teu orient?
Potser quan tornis? No tens comparances…

Madrigal IV (Recordes, amor?)

Xiuxiueigs dels ocells, amor, i repeteixen el teu nom
Fet de clarors i de silencis que vull escoltar i admirar
Sota el cel enjoiat de les teues maragdes
Que avui han planat de terra amunt cap al migjorn;
Vine, torna’m a oferir l’esquena i l’ompliré
Amb carícies nascudes de la flama de la necessitat
Que lluu entre els astres esclatants, afamegada
Per un desmai acerb, atiada per la falaç distància.

Em parla el món sencer, amor, de tu, dels teus malucs
Deixats en la meva memòria, i els beso amb els ulls clucs
Assaborint a grapats la seua àcida composició mineral,
El desig enrocat a les temples obsessives,
Obsessió que desemmascaro quan et sé dins meu,
Quan despullo la teva ànima amb aquest conhort que m’habita
I tots aquells éssers que sóc davallen cap a tu,
En una suau pendent que amants ens apregona.

Silencis que m’envolten, amor, i et mostro les paraules
Que pronunciades per tu m’alliberen de la presó
Perquè ets tu qui guarda la clau de la paraula,
La que deia aquell poeta que obri tots els panys,
I jo, il•lús i crèdul, he volgut provar a desafiar
Totes les promeses del destí, tota la sembra
Llaurada a pols amb la fèrtil rella dels dos cossos,
Per celebrar en festa dionisíaca la collita veremada.

Recordes, amor, com els ocells xiuxiuejaven els nostres noms?

Madrigal III (He resseguit, amor)

He resseguit, amor, els solcs de la set en els llavis
I he rememorat la il•lusió i el desig novament
De retrobar-me als intersticis del teu nord,
Al tou llebeig d'abril que a l'estació ens acaronava,
I el comiat imminent cou les boques que es besen
I les mans busquen l’escalfor del cos aliè tan familiar
Mentre el temps acorda un compàs d'espera que se sap
Irremeiablement dens, inconsolablement llarg.

He respirat, amor, les llums de la mitjatarda
On les lluernes saben que és debades sobrevolar-les
Perquè és màgica deu la teua pell de papallona
En refulgir dia i nit entre els angles de penombra
Que guardes endins de les teves pupil•les plàcides,
Brisa que escriu en el pergamí de la mar el nom que
Desvetlla l'alquímia secreta de la llum vespertina
Per fermar els ulls als dos cossos jaents.

He sabut, amor, els límits d’allò inaccessible,
Allò que cal guardar per si la fragilitat és trencadissa
Per bé que el ferm batec dels cors en la distància
És conjur o tresor contra l'embat de la melangia
I tot racó per explorar porta la càrrega necessària
De sorpresa per a seguir vivint amb la recerca
D'una ànima altra que és al capdavall la pròpia,
La imatge retornada en mirall d'escuma clara.

He cridat, amor, als quatre vents per ser montura
Dels cavalls del sol que fuig per la teva esquena
Fins la corba inoblidable de les cuixes dorments,
I en la vetlla del teu tors oníric de centaure
Que busca la flor de la terra, els pètals que ajuden
A somniar amb el batec retrobat en el camí cap a
La humida molsa herbàcia d'aquesta praderia
Que ets, oh tu, terra promesa d'entre l'escorça erma.

He resseguit, amor, les passes que t’han allunyat...

Madrigal II (Reposa on neix la tempesta)

Reposa, amor, en els braços de la tempesta,
Aquesta tempesta que t’acull i t’ofereix la calma
De les carícies xopes d'impaciència temperada
Per la certesa d'estimar fins a la més ínfima cèl•lula
I creix endins el mirall que et reflecteix la imatge
Més real de tu mateixa, la de l’alegria retrobada.

Torna la claror per desfer el gebre de la pèrdua
Mentre enlairem les mans al cel per celebrar-nos,
Per sentir la presència del sol que guareix les fresques
ferides de la llàgrima, de la paraula i de la quietud; per
la finestra de la nit hem conjurat la tragèdia
I ens regalem bes i joia, el silenci i el somriure.

Vine, amor, acosta’t a la font que brolla del meu batec,
Aquest meu batec que repeteix el teu nom fins a la
Insistència llunyana de les miríades d'estels
Que me'l retornen amb la màgia de la matèria fosca
On saps que el límit de l’infinit es troba i torba
Els nostres sentits desbocats i els nostres dits orfes.

Sí, hem estat burladors de la frontera i l'artifici,
De la distant fantasia o dels ginys del rellotge
I les hores i la realitat no ens despertaran
Enmig del desert de la solitud amb la bufetada
Abrusadora del desig colpint les temples
I el pit, oh amor assedegat de miracles.

I diré: reposa on neix la tempesta; és la meva veu.

Madrigal I (Nuesa i xardor)

El madrigal de la rosa duu avui el teu nom, amor,
Car ets tu ara tota la dolcesa, i el color del ventre
Escampa les meves despulles en besar-te una
I una altra vegada com si s’acabés la vida
Mentre aguaite a la vora insomne del teu pit marí
Per escoltar de nou les campanes del risc i la tendresa,
I davallar al fons del no-res, on trobaré les primeres
Llums per a il•luminar-te la cara al meu recer.

He deixat enrere la fredor de marbre, la duresa
Per travessar-te i arribar-te, pont i port trobat,
Escuma i calma, conhort i silenci, travessia
A la recerca de la fi de la tempesta iniciada,
Calma, alba llum de l'alta matinada
Que ens sorprèn entrelligats en murmuri d'abelles
I et sé dolça dins de l’ambre de les hores i et
Descobreixo en la nuesa pròpia quan desperto.

Com hem posat els noms als nostres ulls cansats,
Regalats per la fèrtil febre de les hores amagades,
I fingiré que l’efímera foscor no em fustiga ja
I somnio que s’ensinistra dins meu el silenci
Arravatat pel revol d'ocellets primerencs,
Criaturetes que refilen la xardor sense tragèdia
Ni temors, que nien endins dels nostres pits,
Esperança de saber quines flaires trobarem.

No ens caldrà la garsa en desplegar les ales:
Som tu i jo les aus tremolosament despertes
Les ferides obertes que llaguen l’extrema
Existència de la multitud, el silenci que crida
I és planura tèbia on estendre els cors adés somorts
Perquè hi ha una saviesa en l'absència de paraules
I allargues els braços cap als límits del cos aliè
I busques i trobes i toques el que desitges i et mou.

Entre la calma i el silenci, desvetlles la nuesa i la xardor.